COHABITAR ENTRE-

CHE fase2 EnTransicio 00EN TRANSICIÓ- TREBALL
Cohabitar Entre- Fase 2.
Exposició. Septembre 2016 - Abril 2017
Idensitat + LaFundició + Sinapsis + Transductores

Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona

c/ Sant Adrià, 20. 08030 Barcelona
​932 566 155​
barcelona.cat/centredart/


Projectes de:

Francesc Abad · Amics de la Fabra i Coats · Octavi Comeron · Marion Cruza i Pablo Marte · Raquel Friera · Soy cámara - Ingrid Guardiola, Andrés Hispano i Félix Pérez-Hita · Asociación de Parados de Casería de Montijo, estudiants de la Universitat de Granada, Torreón i FAAQ · Left Hand Rotation · Rogelio López Cuenca · Montserrat Moliner · Julia Montilla · Marc Pataut · María Ruido · Allan Sekula.


22 10 2016 inauguracio 0322 10 2016 inauguracio 03

 


 EN TRANSICIÓ-TREBALL
Els processos transitoris transmeten inseguretat, indefinició i inestabilitat, ja que es tracta de passar d’un estat a l’altre, tot intentant aclarir què es deixa enrere i temptejant camins que puguin dur-nos a una mena de futur desitjat. En el marc de Cohabitar entre-, hem plantejat dues fases interrelacionades del programa En Transició: la primera centrada en l’espai de la ciutat i la segona en l’espai del treball. Les dues des de la mirada de les pràctiques artístiques en connexió amb l’espai d’allò social, i les dues des de la potència incerta que es projecta des dels estadis transitoris. Les dues, però, coincideixen en un mateix espai expositiu, on una es construeix sobre els rastres de l’altra. En Transició-Ciutat es va presentar prèviament, i se’n manté una part; ara s’hi sobreposa En Transició-Treball, que incorpora una nova capa que se suma a la representació d’una trama complexa de realitats interconnectades. La transició dels mecanismes de producció afecta tant els espais de la ciutat com les maneres i els llocs on es fan els treballs.

Aquesta segona part, la del treball, és clarament oportuna per l’espai on es presenta com a format expositiu, Fabra i Coats, una antiga fàbrica de tèxtil (filatures) actualment en fase de reconversió en centre d’art i viver de produccions culturals. Creativitat, talent i innovació són les paraules clau que pretenen orientar aquesta transició cap a l’èxit, paraules que d’altra banda pateixen el desgast i la cooptació per part de la teologia neoliberal i les indústries creatives. El mateix espai simbolitza la transformació del treball material de producció seriada a la immaterialitat i la singularitat de la producció creativa i simbòlica. Un espai que alhora constitueix un renovat context urbà que, en la seva nova configuració, pugna per reconnectar-se amb el barri. Els obrers industrials acostumaven a viure al barri, i el recinte formava part del mateix hàbitat; els obrers culturals solen estar en trànsit, uns més connectats que d’altres al context, però la seva presència provisional és fruit de l’interinatge propi de tota residència artística, que n’accentua la condició de visitants en un context local.

En Transició-Treball és una incursió en un tema ampli i complex, que aquí s’articula a partir d’una selecció delimitada d’obres i projectes ja finalitzats o en procés, tots ells realitzats per artistes que han plantejat una aproximació concreta a les dimensions contemporànies del treball. Aquestes múltiples dimensions són les que es troben en ple procés de transformació, tant de la seva mateixa naturalesa com de tot allò que l’envolta. I és que en un país on l’índex d’atur és el segon més elevat de la Unió Europea (19,6% el juliol del 2016), 1 qualsevol reflexió, qualsevol element que contribueixi a visibilitzar les causes, les conseqüències o els efectes d’aquest desajust esdevé una acció política, pel seu potencial tant crític com propositiu.

CHE fase2 EnTransicio 01

El neoliberalisme va triomfar quan va capturar els desitjos dels treballadors d’alliberar-se dels lligams i les restriccions del fordisme, tot i que van caure a les urpes del consumisme, que és el que manté el sistema actual (Fisher, 2016: 146). Els sistemes de producció i els processos de treball estan profundament implicats en la manera com es reprodueix la vida quotidiana mitjançant el consum (Harvey, 2012: 105). La classe treballadora ha perdut acció perquè ja no es concentra als espais industrials, com abans; ara l’espai productiu és un espai desterritorialitzat, cosa que ha contribuït a una descomposició de la classe treballadora i, també, a una reorganització dels espais de la ciutat. La ciutat és un espai tant de producció com de consum. La reconversió dels antics centres de treball en monuments, en centres d’interpretació o en espais museïtzats és part del procés d’espectacularització i turistització de les ciutats. Els habitants i els turistes es converteixen en coproductors de capital simbòlic, en un context globalitzat (mitjançant fotografies, vídeos, comentaris que es difonen per les xarxes, per la seva mateixa presència geolocalitzada...), i també en consumidors tant de serveis locals com de productes globals. Els rèdits d’aquest espai productiu de difusió cultural, però, beneficien de manera molt clara la indústria turística i el comerç de marques transnacionals, i molt poc la producció cultural contemporània vinculada a la ciutat. La cultura generada en el context pot actuar com a element corrector en aquesta tensió entre la producció de cultura local i l’extracció globalitzada de la cultura tradicional.

Els beneficis generats en aquesta explotació dels hàbitats de la ciutat s’haurien de diversificar de manera que repercutissin en investigació i producció de contingut contemporanis en la relació entre cultura i territori. Sovint el «talent creador» és utilitzat com a avançada de baix cost en operacions de transformació urbana, que preveuen desplaçaments forçats propis de l’especulació immobiliària (gentrificació).

La transformació de la fàbrica obrera, de les cadenes de muntatge a la fàbrica de creació, és també escenari de l’aparició de nous paradigmes que tenen a veure amb el treball o la manca de treball assalariat i les seves repercussions en la qualitat de vida de les persones, així com dels espais que habiten. La flexibilitat, l’autonomia, la multiplicació dels espais de treball i el seu alliberament en relació amb l’espai físic, la dependència d’uns temps que no distingeixen entre reproducció social i dedicació laboral, la robotització, la deslocalització, la precarització, la pèrdua de poder adquisitiu i la desregulació dels drets laborals, entre altres factors, configuren tota una sèrie de valors i elements que tenen a veure amb l’evolució i l’adaptabilitat del capitalisme, els canvis implementats des de les polítiques neoliberals i les conseqüències que incideixen en un distanciament i una dualització de les classes socials.

La cultura, i més en concret l’art contemporani, ha estat una de les activitats que més ha lluitat per aconseguir alts graus de llibertat, autogestió del propi temps laboral i no sotmetiment a determinats ordres i cànons de vida, mantenint-se fora dels mecanismes de producció, aportant i buscant altres valors que van més enllà dels criteris de producció. Però tots aquests valors impulsats de manera revolucionària en les primeres avantguardes i els fructífers anys seixanta han estat completament absorbits per les ideologies neoliberals i impulsats en favor de les classes dominants del capitalisme financer, configurats tots ells en els nous valors individuals que el mateix sistema demana.

CHE fase2 EnTransicio 05

En les societats on el treball escasseja, aquest passa a convertir-se en un espai desitjat de competitivitat ferotge, de frustracions i de vulnerabilitat. Un dels tabús associats al treball en els contextos del capitalisme flexible és la noció de fracàs (Sennett, 2000: 124), un concepte que s’omet en els manuals per triomfar. És evident que l’estigma social de no poder resoldre les garanties laborals de les persones que habiten en un territori, més enllà de reconèixer que el sistema establert està fracassant, o de repensar estructures, es distribueix als individus, de manera que es converteix un problema de caràcter sistèmic en un problema personal. El sentiment de fracàs invisibilitza, desocialitza i contribueix a la desarticulació de possibles mobilitzacions contra les polítiques insuficients o els sistemes fallits. Desprotegir els més vulnerables, impulsar la competència i potenciar valors com la productivitat, el rendiment, la innovació o l’adaptabilitat és una manera de controlar la protesta organitzada d’aquells que són evidenciats com els perdedors. La impossibilitat de reduir aquests índexs sense disminuir encara més els ingressos, i per tant la incapacitat per al consum d’un alt percentatge de la població, constitueix en si mateixa una amenaça per al sistema capitalista. El capitalisme pot subsistir amb pocs treballadors, però no pot subsistir sense consumidors.

És per això que el concepte de salari social bàsic o renda bàsica universal (o ingrés ciutadà) és vist com alguna cosa més que una utopia, en un context on el treball social (entès com la quantitat de treball realitzat per a altres a través d’un sistema de mercat basat en el valor de canvi) tendeix a afeblir-se. Per mantenir el creixement cal consumir el que es produeix, i en un escenari pròxim moltes ocupacions i professions seran prescindibles, i gran part de la població mundial esdevindrà rebutjable des de la perspectiva del capital (Harvey, 2014: 118). Segons David Harvey, això fa suposar que augmentaran les formes fictícies de capital, fonamentades en els sistemes crediticis i les construccions de valor fetitxistes; formes semblants o més evolucionades del que van ser els hedge funds o «les preferents».

La renda bàsica es defineix com el dret de tot ciutadà a percebre una quantitat periòdica que cobreixi almenys les necessitats vitals, sense cap contraprestació. Si el treball, articulat pel coneixement i la cooperació, és cada vegada més social i difícil de quantificar, aleshores la remuneració no pot estar vinculada a una activitat laboral concreta i ha de passar per la distribució de la renda i no només pel salari. En última instància, el capitalisme se sosté sobre quantitats ingents de treball no remunerat: tot el treball necessari per a la reproducció de la vida, que el patriarcat assigna principalment a les dones, no només no és retribuït, sinó que ni tan sols és considerat com a tal. Aquestes apreciacions, que d’alguna manera entronquen amb les tradicions crítiques del pensament llibertari, l’autonomisme, el postcolonialisme o el feminisme, comparteixen en certa manera el rebuig al treball com a eix organitzador de la societat i situen al seu centre el sosteniment de la pròpia vida.

CHE fase2 EnTransicio 06

En un moment en què les desigualtats socials tendeixen a ampliar-se i el risc d’exclusió a incrementar-se, i es posen en evidència les debilitats de l’estat del benestar, creix l’opció de la distribució de la renda i no només la percepció d’un salari vinculat a una activitat concreta de treball. Una societat basada en el coneixement, el saber i la cooperació ha de plantejar altres formes de distribució de les rendes que no passen pel mer salari. La discussió d’aquest tipus de plantejaments es proposa com un nou dret social, en un context en què les rendes que provenen del treball disminueixen, enfront de l’increment de les rendes que provenen del capital. La intervenció dels governs i els organismes públics per equilibrar i reduir les desigualtats que tot això comporta és sobre la taula com un problema greu per resoldre (Piketty, 2014)

El gir del fordisme al postfordisme, o de les societats disciplinàries a les de control, ha suposat una intensificació del desig dels béns de consum finançats o a crèdit. Un dels reptes és com desplegar algunes accions que evitin les pràctiques depredadores que faciliten la desigualtat social, la consolidació de l’atur, la desqualificació tecnològica o la degradació del medi ambient, tot això com a part d’un context marcat per la tensió polaritzada entre la ultraconnexió i la desconnexió entre treball i vida. Vides que es construiran a partir de la inestabilitat i els canvis successius de treball; vides el treball de les quals consistirà a estar permanentment disponible, fusionant espai domèstic i espai de treball; vides que no es podran encarrilar en uns ritmes altament competitius i amb escasses oportunitats. Vides, també, que s’aprofitaran de les debilitats d’altres condicions de vida i que seguiran contribuint a la tendent desigualtat social.

D’alguna manera, els elements de base que han fonamentat part de la pràctica de l’art del segle XX, incloent-hi els moviments més crítics, són ara alguns dels elements de base d’una societat capitalista contemporània que s’identifica amb eslògans com creativitat, flexibilitat, adaptabilitat, independència, autonomia... Una part de l’art queda absorbit per aquest gir, igual que la majoria de les noves ocupacions laborals, mentre que una altra part lluita per seguir ubicant-se fora d’aquesta espiral. Una part important de la producció artística contemporània deixa de banda la producció objectual i desplega altres sistemes i mecanismes de producció de caràcter immaterial i processual. De fet, la producció contemporània es fonamenta en la realització de projectes. Els projectes són l’expressió d’un desig de futur articulat de manera conceptual, gràfica i pressupostària que persegueix l’objectiu de poder-se dur a terme. El fet de no poder fer pràcticament res sense un projecte previ fa que una gran part del treball consisteixi a redactar projectes. La lògica del projecte converteix una gran part d’aquest treball ingent en una cosa inútil, ja que molts dels projectes redactats no veuran mai la llum. Segons Boris Groys, el projecte estètic ha substituït l’obra d’art, entenent l’art com la documentació d’una «vida-com a-projecte» (projectes individuals o col·lectius per a futurs diversos), independentment dels resultats (Groys, 2014: 77). La documentació dels processos, les cartografies, els arxius, els registres temporals, són tot plegat manifestacions formals de la vida com a projecte que, en molts casos, adquireixen voluntat d’incidència i desig de canvi. Si el treball es defineix com a tota activitat que produeix objectes o serveis que tinguin un valor d’ús (Thévenot, Barès, 2000: 55) i la utilitat consisteix a aportar alguna cosa que interessi als altres (Sennett, 2006: 61), la producció artística no escapa d’aquesta utilitat social, però tampoc no escapa d’una similitud amb l’acció política o l’activisme social, en el sentit de projecció i transformació dels possibles futurs.

Aquesta exposició pretén posar en relació les transformacions urbanes i territorials amb les formes d’organització del treball, entenent que les unes i les altres estan perfectament imbricades. Així mateix, vol mostrar com els nous usos dels espais són fruit de conquestes i lluites precedents, però també de les projeccions futures que planen sobre ells. En el passat més immediat s’han introduït canvis substancials, no només en allò que concerneix les formes de producció, sinó també en els rendiments del capital, la distribució de la riquesa iels efectes socials que tot això comporta. En el context contemporani això ha adquirit unes dimensions intercontinentals, i ja fa temps que hem vist com els espais de producció es deslocalitzaven a altres llocs més desprotegits des del punt de vista sindical i social. Un dels conceptes que David Harvey ha introduït per explicar com l’acumulació de capital construeix una geografia a la mesura de les seves necessitats és el que ell anomena «solució espacial» (spatial fix). El capital desplaça els problemes, però mai no els resol. I això ho fa a escala global, traslladant els espais de producció a llocs on pot rendibilitzar i multiplicar millor els excedents de capital. Un dels efectes és especialitzar els territoris i jerarquitzar-los, de manera que no té el mateix poder un lloc la principal producció del qual està relegada al turisme global que un altre on es concentra bona part del control financer, o que és proveïdor de recursos naturals, o que és facilitador de mà d’obra barata. Tot això té uns efectes clars en l’ús, l’habitabilitat i la projecció dels espais de la ciutat.

La transició del barri obrer al barri creatiu globalitzat exemplifica de manera contundent el canvi de paradigma. L’art, de manera tradicional, ha documentat i s’ha interessat per la cultura del treball. Aquesta exposició recull aportacions d’alguns artistes que en aquesta línia incideixen de manera més política, de manera crítica i/o propositiva, en el mateix concepte de treball i les seves relacions amb els espais.

Bibliografia

BOUZA, Fermín (coord.) (2000). Les cultures del treball. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
BOLTANSKI, Luc; CHIAPELLO, Ève (2002). El nuevo espíritu del capitalismo. Madrid: Ediciones Akal.
CASTELLS, Antoni (1993). Les col·lectivitzacions a Barcelona, 1936-1939. Barcelona: Hacer.
FERNÁNDEZ DURAN, Ramón (2010). La quiebra del capitalismo global: 2000-2030. Madrid: Libros en Acción-Virus- Baladre-CGT.
FISHER, Mark (2016). Realismo Capitalista. ¿No hay alternativa? Buenos Aires: Caja Negra.
GROYS, Boris (2014). Volverse público. Las transformaciones del arte en el ágora contemporánea. Buenos Aires: Caja Negra.
HARVEY, David (2012). El enigma del capital y las crisis del capitalismo. Madrid: Ediciones Akal.
HARVEY, David (2014). Diecisiete contradicciones y el fin del capitalismo. Madrid: IAEN- Traficantes de Sueños.
PISARELLO, Gerardo; DE CABO, Antonio (ed.) (2006). La renta básica como nuevo derecho ciudadano. Madrid: Trotta.
SENNETT, Richard (2000). La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama.
SENNETT, Richard (2006). La cultura del nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama.
THÉVENOT, Jacques; BÀRES, Franck (2000). «Les transformacions del treball». A: Fermín Bouza (coord.), Les cultures del treball. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.


CHE fase2 EnTransicio 16FRANCESC ABAD
Paisatge & Pròtesi, 1990
Donació de l’artista al Centre d’Art la Panera, 2012 - Museu d'Art Jaume Morera, Lleida
Per a Francesc Abad, l’art és una forma de resistència. És el mitjà per posicionar-se de manera crítica en el moment contemporani, desplegat a partir d’un interès i una lectura vers la memòria col·lectiva. Des dels seus inicis en el Grup de Treball fins a les obres més recents, el tema dels mecanismes de producció, des de la perspectiva tant de l’art com de la mirada cap als espais de l’economia productiva, hi ha estat present de manera reiterada. Ell ha defensat que l’artista és un obrer de la cultura, i com a tal té un paper en el context social. Ell, alhora, ha desplegat el seu treball com a artista fora dels mecanismes de producció del mercat de l’art, i en algun moment s’ha definit com a subaltern cultural. De la fàbrica com a lloc de producció industrial a la fàbrica com a patrimoni cultural, és la transició que han patit molts dels municipis perifèrics a la ciutat de Barcelona. Paisatges creats a partir dels processos d’industrialització esdevenen ara paisatges de la memòria i paisatges per a la reconversió en llocs de la cultura capitalitzada.
A Paisatge & Pròtesi es conjuguen imatge i paraula escrita. L’obra fa referència a la ciutat de l’Hospitalet, configurada com una «pròtesi» al creixement industrial de Barcelona. Els espais rurals que vorejaven Barcelona van desaparèixer i van deixar pas a un nou paisatge. La transformació del paisatge rural al paisatge industrial, i del paisatge industrial al paisatge cultural, esdevenen sempre pròtesis ortopèdiques que afecten de manera molt clara la gent que vivia, viu o viurà en el territori on es projecten desitjos de futur. L’única manera de recordar aquell entorn natural o aquelles fàbriques en plena producció és a través de la paraula escrita. La paraula és fràgil perquè el seu significat sovint es desgasta, i la memòria col·lectiva sense paraules deixa d’existir.


 

CHE fase2 EnTransicio 07Associació d’Amics de la Fabra i Coats i Cohabitar entre-
De Filatures Fabra i Coats a Fàbrica de Creació

Selecció d’imatges que il·lustren el passat obrer del recinte, així com algunes de les activitats comunitàries que s’hi celebraven, posades en relació amb imatges actuals dels espais convertits en Fàbrica de Creació. Les imatges històriques procedeixen de l’arxiu de l’Associació d’Amics de la Fabra i Coats, i les del recinte actual són de Xavier Gil i l’equip de Cohabitar entre-. L’Associació Amics de la Fabra i Coats està configurada per extreballadors de l’empresa i té l’objectiu de promoure i col·laborar en la recuperació, la conservació i la difusió de la memòria històrica vinculada a la indústria tèxtil, i en particular de la importància del recinte fabril en el teixit social del barri i la seva relació amb la ciutat,
així com en el context industrial català. Fabra i Coats com a Fàbrica de Creació de Barcelona es defineix com un equipament cultural destinat a donar suport a la creativitat, el talent i la innovació a la ciutat. Té com a objectiu posar en relació la creació més emergent amb els diferents col·lectius socials, alhora que aspira a convertir-se en un espai amb projecció internacional.

En aquest conjunt d’imatges que il·lustren la transició dels espais en relació amb la transició del concepte de treball, volem destacar la imatge de la portada de la revista Ideas, editada per Filatures Fabra i Coats i publicada en ple procés de col·lectivització de l’empresa el juliol de 1936. El procés de col·lectivització d’empreses, així com les agrupacions de treballadors, es va iniciar de manera més o menys espontània per part dels treballadors de diferents rams i sectors en el període de la Segona República Espanyola, i es va accelerar després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936. La Generalitat de Catalunya va voler regular-ho a partir del Decret de col·lectivització d’indústries i comerços. Va ser un procés que va afectar entre un 70% i un 80% de les empreses amb més de 100 treballadors, de manera que la producció i la comercialització van passar a ser autogestionades pels mateixos treballadors. Tot i que no es van poder assolir plenament els objectius, va ser una de les transformacions més radicals de la vida econòmica, social i cultural del país, que va generar un nou model de socialització de la gestió dels processos de treball i de redistribució dels rendiments, així com de col·lectivització de la vida social i cultural dels treballadors.


CHE fase2 EnTransicio 12OCTAVI COMERON
Trilogia postfordista I – La fàbrica transparent
Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació Hereus Octavi Comeron
El 2001, Volkswagen va inaugurar a la ciutat alemanya de Dresden la planta de muntatge del model d’alta gamma Phaeton, batejada com a Die Gläserne Manufaktur (‘la fàbrica transparent’). Recoberta de vidre i amb terra de parquet, la planta convertia la cadena de producció i l’activitat dels treballadors en un escenari per a clients i visitants. La Gläserne Manufaktur és fàbrica i teatre, una cadena contínua que produeix vehicles i escenifica aquesta producció oferint-la com a espectacle. La trilogia de Comeron entorn del postfordisme assenyala alguns llocs, com la fàbrica transparent, on les formes de treball, la producció de subjectivitat i la ideologia s’entrellacen de manera complexa, mostrant-nos un espai de treball i consum espectacular, transparent i asèptic en el qual l’antagonisme sembla impossible.


CHE fase2 EnTransicio 08MARION CRUZA, PABLO MARTE
Mañana Goodbye. Grupo de mujeres que trabajan juntas, 2016
Sèrie de dotze capítols que indaga el canvi de model productiu pel qual l’antiga fàbrica de tabacs es va convertir en l’actual Centro Internacional de Cultura Contemporánea Tabakalera de Donostia. Hi planen dos grans interrogants: què necessitem del passat quan es tracta de treball?, i com i des d’on es pot parlar de memòria? La creació dels capítols es va acompanyar amb un programa de trobades, converses, projeccions de pel·lícules i tallers titulat Després de la sortida de la fàbrica, que parteix de les escenes fora de pla que segueixen dues pel·lícules que inauguren la història del cinema el 1895: L’arribada d’un tren a l’estació i La sortida dels obrers de la fàbrica Lumière a Lió, de Louis Lumière. Cadascuna d’aquestes trobades planteja escenes possibles del «després de la sortida de la fàbrica» amb l’objectiu de parlar d’assumptes com cinema i treball, treball i gènere, experiència i memòria, subjecte individual i subjecte col·lectiu, o el productiu i l’improductiu.


CHE fase2 EnTransicio 02RAQUEL FRIERA
La selva laboral, 2015-en proceso
Raquel Friera, mediante diversas obras recientes, está abordando el tema del trabajo contemporáneo en nuestro contexto social y desde la perspectiva subjetiva de género. Cuestiones como la precariedad laboral, la dignidad de las personas frente a la explotación en tiempos de alta competitividad para conseguir trabajo o las tareas domésticas y de cuidado no remuneradas, son tratadas para evidenciar situaciones degradantes, así como el trato desigual al que muchas mujeres están sometidas en el contexto contemporáneo. La selva laboral es el primer capítulo de una trilogía titulada En vías de extinción, que se inspira en la serie El hombre y la Tierra de Félix Rodríguez de la Fuente, emitida en los años 80 por TVE. La selva laboral está dedicado a una «especie» de personas que cada vez es más difícil de encontrar en nuestra sociedad; podríamos decir que se trata de una rara avis que está, efectivamente, «en vías de extinción». Nos referimos a las personas que, estando en el paro, han rechazado un puesto de trabajo por considerar que atentaba contra la dignidad y las condiciones laborales mínimas. En la actual crisis, ¿quién se atreve a rechazar un trabajo? Las historias que se explican en estos capítulos de La selva laboral son historias reales de personas que han colaborado gracias a la mediación del proyecto APAC (Associació de Persones Actives en Atur).


CHE fase2 EnTransicio 03INGRID GUARDIOLA, FÉLIX PÉREZ-HITA, ANDRÉS HISPANO
Soy Cámara
Soy Cámara es un proyecto de docu-ensayo audiovisual que experimenta sobre formatos audiovisuales desplegando una perspectiva crítica hacia temas que afectan a la sociedad o a la cultura. Está producido por el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB), y recientemente ha hecho una transición pasando de la emisión por televisión (TVE2) a difundirse desde la red (youtube.com/SoyCamaraCCCB). En este proceso está ampliando sus colaboraciones y diálogos con universidades y realizadores externos. Con estos dos docu-ensayos, los autores se aproximan al tema del trabajo y despliegan diversas cuestiones vinculadas a él. A través de declaraciones de Guy Standing, Yann Moulier-Boutang, Cristina Carrasco, Judy Wajcman o David Harvey se abordan cuestiones como la centralidad del trabajo en la vida de las personas, el capitalismo cognitivo, la ascensión del precariado, el mercado global o el sesgo sociológico del trabajo, que afecta a cuestiones de género, clase, raza y cultura, entre otros.

1) Per què treballem? 20 min, 2016 «Anaven a escola, després trenta anys en el mercat laboral, dos anys de jubilació i queien morts», diu Guy Standing. Per què treballem? Per guanyar-nos la vida o per perdre-la? Yann Moulier-Boutang ens endinsa en la història del treball, de l’explotació i de la dominació disciplinària del capitalisme; Guy Standing aborda el precariat (concepte que ell mateix ha desenvolupat) i l’alienació laboral contemporània, i Judy Wajcman ens alerta sobre el risc de l’acceleració en el treball. Si la majoria de la gent està molesta amb el treball que fa, per què seguim confiant-hi? Què ens diuen les noves formes de treball sobre les noves formes de dominació social? La pregunta «Per què treballem?» va ser el tema de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, coordinades per Xavier Bassas i Felip Martí-Jufresa al CCCB, l’Arts Santa Mònica i l’Institut Francès, del 14 al 16 d’octubre de 2015.

2) Gènere i tecnologia 10 min 15 s, 2016 Ni la història ni la tecnologia són eines innòcues. Tal com indica la sociòloga Judy Wajcman, les tecnologies reflecteixen els valors i les experiències de la gent que les dissenya. Podríem dir el mateix de la història per tal d’entendre la falta de presència de dones i de persones de països en desenvolupament tant en l’àmbit de la ciència i la tecnologia com en el dels nous espais de comunicació com la Viquipèdia o Google. Les noves tecnologies estan dissenyades per homes joves i blancs, i Silicon Valley és un planter d’aquests programadors i dissenyadors tecnològics, molts dels quals es consideren «herois randians» en honor a les teories liberals i individualistes d’Ayn Rand. Quines conseqüències es desprenen d’aquest dilema tecnosociològic? 


CHE fase2 EnTransicio 04FAAQ, Torreón, estudiants de la Universitat de Granada i Asociación de Parados Casería de Montijo
Parc Públic Agrícola Huertas del Río Beiro (Casería de Montijo, Granada), 2012-en curs
El projecte del Parc Públic Agrícola Huertas del Río Beiro constitueix un exemple de col·laboració entre grups diversos —universitaris, arquitectes, artistes, organitzacions de persones en situació d’atur, veïns i veïnes— per a l’apropiació del territori i la creació d’estructures de suport mutu que s’articulen a través de pràctiques culturals i relacionals i també productives, específicament a l’entorn de la producció agroecològica. Iniciat al final del 2012 arran d’una ocupació duta a terme per l’Asociación de Parados de Casería de Montijo, un barri del districte nord de la ciutat de Granada, el projecte constitueix una resposta col·lectiva i organitzada davant una situació d’atur que la ideologia dominant tendeix a individualitzar culpabilitzant-ne en última instància les persones que la pateixen. És amb aquest procés de subjectivació que el projecte confronta formes comunitàries de relació i cooperació per al sosteniment de la vida i el territori.


LEFT HAND ROTATION
La Perse no está en venta, 2013

Left Hand Rotation treballa en diversos contextos sobre la gentrificació i el paper de punta de llança que té sovint la cultura en el procés de transformació d’un barri. Hi ha diversos exemples arquetípics en què els artistes, en ubicar-se en una zona concreta, la majoria de vegades atrets pels baixos costos dels preus dels espais i per la seva dimensió, han contribuït a posar de moda un lloc. Posteriorment, l’excedent de capital privat veu l’oportunitat d’invertir en aquest lloc mitjançant operacions immobiliàries. Quan succeeix això els preus tendeixen a pujar, cosa que impedeix que moltes persones puguin continuar habitant aquest lloc, inclosos els mateixos artistes que havien ocupat inicialment els espais. També, quan succeeix això, el mateix lloc tendeix a estetitzar-se, elititzar-se, uniformitzar-se i, amb la promoció necessària, globalitzar-se. Alguns d’aquests fenòmens s’han donat de manera més espontània, però cada vegada més són part d’una estratègia de reurbanització i de les polítiques que adopten estratègies neoliberals per competir en el mercat de les ciutats marca. En aquest procés més organitzat, sovint es volen preservar els elements essencials que caracteritzen el lloc, atraient-hi i combinant-los amb elements externs com l’art, el disseny, la moda, la cuina o qualsevol altra activitat «creativa» que aporti un valor afegit. El resultat final, però, tendeix a convertir-se en una escenificació, una tematització o una turistització de la vida del barri. Dignificar els espais i mantenir un equilibri amb la gent que els habita, quan aquests perceben salaris o rendes més baixos, resulta complex i contradictori en el capitalisme real, en el qual l’espai habitable és fruit de la inversió i l’especulació. La Perse no está en venta és una fotonovel·la que forma part del projecte Gentrificación no es un nombre de señora, i en la qual s’alerta dels indicis de gentrificació que viu el barri obrer de la Perseverancia a Bogotà i, en conseqüència, del risc de perdre la mateixa essència del barri, a més de molts dels seus habitants.


CHE fase2 EnTransicio 10ROGELIO LÓPEZ-CUENCA
Mapa de Mataró. El revés de la trama, 2009
Mapa de Mataró va formar part del projecte El revés de la trama, concebut a partir de la realització del taller Derrotes alternatives: Now/here Mataró (Can Xalant-Idensitat, 2008). Un grup de treball sorgit d’aquesta trobada i constituït per Roser Caminal, Ismael Cabezudo, Laura Marte, Cecilia Postiglioni, Daniela Ortiz i Anna Recasens va treballar amb Rogelio López-Cuenca en una investigació per delimitar una «altra» geografia de la ciutat que permetés recórrer la història local de manera/res que donés/essin constància d’aspectes que habitualment s’observen de manera aïllada. Així doncs, la història recurrent de la indústria tèxtil a Mataró s’entrellaça amb la crisi del capitalisme industrial o la globalització dels mercats, però també, i sobretot, amb la manera en què el poder s’encarna en els cossos i les vides dels individus —en forma, per exemple, de migracions massives provocades per la demanda de mà d’obra, el tràfic d’esclaus cap a les colònies o la incorporació de les dones al mercat de treball assalariat. El mapa, en la seva forma, implica un rebuig de la narració autoritària i lineal, i ofereix així un plànol sobre el qual es poden desplegar lectures i recorreguts possibles per la memòria del territori. 


CHE fase2 EnTransicio 09JULIA MONTILLA
Diumenge tots els dies, 2016

Per a moltes persones, la situació d’atur posa en crisi part dels hàbits i les estructures de valoració que els defineixen com a subjectes socialment útils i sobre els quals han construït la seva identitat. Sota el neoliberalisme, el treball i el seu revers, l’atur, constitueixen formes de subjectivació que permeten reduir un problema social a un de caràcter individual. Així doncs, l’estigma d’estar a l’atur funciona com un dispositiu de governança que responsabilitza individualment les persones del seu «fracàs»; d’aquesta manera es psicologitzen i naturalitzen la pobresa i l’atur, que s’atribueixen a una falta d’actitud emprenedora i de capacitat d’adaptació, al mateix temps que es presenten com a fets sobrevinguts, com a fenòmens catastròfics, i no pas com el resultat d’un règim de producció i un ordre social injustos. A l’estiu de 1996, un grup d’aturats es va organitzar a Berlín amb el nom de Die Glücklichen Arbeitslosen (‘els aturats feliços’). La consideració de l’atur com un estat feliç, que obre la possibilitat d’un temps i una activitat al marge del treball remunerat, subverteix bona part d’aquestes lògiques i debilita l’associació entre treball i salari: si la producció és sempre dependent de formes de cooperació social i els individus són sempre interdependents, aleshores la remuneració pel treball hauria de ser social i passar per la distribució de renda. D’altra banda, atès que la quantitat de treball necessari per al sosteniment de la vida no es pot mesurar, el salari no s’hauria de vincular a una activitat concreta de treball. Vint anys després d’aquell estiu, Julia Montilla va organitzar una trobada festiva a la Trinitat Vella, plantejada com una «sortida de l’armari» de l’atur i inspirada en l’experiència dels aturats feliços. Juntament amb el pòster de l’esdeveniment, Julia Montilla mostra materials gràfics de moviments que han qüestionat la centralitat del treball assalariat, entre els quals destaquen els de les mobilitzacions d’agrupacions d’aturats francesos entre novembre de 1997 i abril de 1998, que van culminar en l’assemblea d’aturats al campus de Jussieu de París i que van generar una gran adhesió social.


CHE fase2 EnTransicio 13MONTSERRAT MOLINER
Intento de asesinato, 2014
Intento de asesinato neix d’observar l’últim capítol de la Fàbrica Aconda, una fàbrica de manipulació de paper fundada el 1945 i coneguda com «La fàbrica», a Flaçà. Després de mesos de batallar per trobar una sortida, l’activitat va cessar l’any 2009 i 240 persones es van quedar sense feina. Des que es va subhastar per primera vegada l’immoble el 2014, gent de totes bandes, com a «formiguetes», van començar a endur-se les màquines, el mobiliari i tot el que quedava a dins. Finalment, una vegada desmantellada, la fàbrica es va tapiar. Tot això era un viu reflex del desmantellament, la precarietat, l’enginy, la necessitat i l’esperit de supervivència, que apareix després de la sensació d’aïllament, fracàs i saturació mental que provoca la pèrdua de molts llocs de treball en un determinat context. Aquest projecte és un exercici per reconstruir, a partir de fotografies i dibuixos, alguns dels diferents moments de la història d’un espai que, per a tot un poble de poc més de 1.000 habitants, rebia el nom de «La fàbrica». És també una metàfora de la vida que ressorgeix després de la mort física dels edificis, la mort de les activitats dels espais creats, la mort de les relacions laborals, i el desmantellament que com a societat o comunitat patim d’una manera reiterada.


CHE fase2 EnTransicio 11MARC PATAUT Cadenas industriales para el nuevo siglo / Industrial Chains for the New Century, 2007
Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Col·lecció Fundación Repsol
L’obra de Marc Pataut s’associa habitualment a un àmbit d’activitat, a una situació social, a una història o a una intervenció sobre el context institucional. En aquest cas fa referència a les cadenes de muntatge de la fàbrica SEAT de Martorell. En un moment en què les ciutats contemporànies inverteixen grans quantitats de diners en les indústries del coneixement, del turisme i de l’espectacle, implicades moltes d’elles en una carrera cap a la competitivitat internacional per generar una marca recognoscible i atractiva als fluxos de persones i de capitals, Marc Pataut ens proposa una mirada cap a la producció industrial. La indústria i les seves dinàmiques productives associades als obrers de les cadenes de muntatge, cada vegada més robotitzades, continuen sent una de les bases de l’economia capitalista, cada cop més interessada en l’enginyeria financera. La Barcelona del disseny també té un gran passat industrial, tot i que des de fa anys ha traslladat els seus espais productius a altres ciutats de l’àrea metropolitana, ciutats que en l’època del desenvolupisme van créixer ràpidament com a ciutats obreres. La SEAT és una de les empreses que exemplifica la connexió de Barcelona amb el context territorial a través de la producció industrial. Inicialment vinculada al barri de la Marina-Zona Franca, on actualment queden els edificis construïts per als obrers, ara s’ubica a la ciutat de Martorell, amb una cadena de producció altament tecnificada. (Aquesta sèrie va ser produïda el 2007 dins del projecte fotogràfic Imatges metropolitanes de la nova Barcelona, realitzat en el marc de l’exposició del MACBA Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna.)


CHE fase2 EnTransicio 14MARÍA RUIDO
ZONA FRANCA: del muelle de carga al call center, 2009 Vídeo, 20 min

Quin paper tenen les zones franques en les solucions espacials del capitalisme globalitzat? En els darrers anys s’ha generalitzat la idea que la indústria manufacturera ja no constitueix la base productiva de les societats capitalistes avançades, però si considerem el total de serveis externalitzats a empreses com a part de l’activitat industrial, aquesta afirmació resulta menys clara; més encara si tenim en compte la connexió d’aquests serveis amb els mercats immobiliari i financer. A la Zona Franca de Barcelona conviuen algunes indústries pesades —ja residuals— amb les zones habitables a les quals van donar lloc i amb les indústries netes del capitalisme informacional, que obtenen avantatges fiscals per fer d’aquest espai un lloc de la ciutat atractiu per a inversions que generin noves zones de servei i habitatge. Mentre els estibadors encara descarreguen fardells i els obrers surten de la fàbrica, els grans contenidors s’apilen als dics i els nous proletaris transnacionals entren al call center.


CHE fase2 EnTransicio 15ALLAN SEKULA
School is a factory, 1978-1980

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid
Entre 1976 i 1979, Allan Sekula va impartir classes d’història de la fotografia en un curs nocturn d’un community college del sud de Califòrnia. Aquesta obra pren com a referència aquesta experiència personal per qüestionar el rol pervers que assumeixen les escoles públiques en oferir un programa educatiu professionalitzador amb la promesa, rares vegades complerta, de donar feina als alumnes. Una obra que alterna fotografies en blanc i negre d’alumnes de l’escola amb textos i imatges gràfiques, per oferir un discurs crític amb el sistema capitalista i el paper que hi té l’escola. Una de les primeres crítiques és que les empreses deriven al sistema públic la formació dels seus treballadors, mentre que moltes d’elles deslocalitzen la producció cap a països en vies de desenvolupament, on aconsegueixen mà d’obra més barata. És crític també amb la funció «formatejadora d’individus» que assumeix l’escola, amb el fi d’integrar-los al sistema social. La primera de les imatges és clara en aquesta idea: a partir del text d’un dels seus directius, es diu que «les escoles són en cert sentit fàbriques on la matèria primera són els alumnes, que hauran de ser formats i modelats com a productes que donaran resposta a les diverses demandes de la vida contemporània». Cadascuna de les imatges, juntament amb el text, deixa entreveure elements ocults que l’autor tracta d’evidenciar. Temes com la relació entre indústria i especulació urbana, precarització laboral i mobilitat, l’explotació d’immigrants i refugiats a les indústries, la construcció de desitjos i ambicions fictícies en els estudiants, la diferenciació de classes socials a partir de la formació entre els treballadors que reben aquest tipus de formació pública i les elits que van a escoles cares, la naturalesa efímera del món de l’art o la relació entre mercat de l’art i empresaris capitalistes. L’obra exposa arguments problemàtics en la intersecció entre la societat capitalista avançada, l’especialització de l’educació, la cultura industrial, les polítiques educatives i el mercat laboral.


Col·lectius impulsors de Cohabitar entre:
Idensitat és un projecte d’art que experimenta formes d’incidir en el territori en les seves dimensions espacial, temporal i social. S’articula com un sistema que incorpora altres projectes, accions o intervencions que es despleguen en diferents espais i contextos. Des del 1999 impulsa activitats que combinen la recerca, la producció, l’educació i el comissariat.
LaFundició és una cooperativa que, des del 2006, desenvolupa processos de treball en els quals s’entrecreuen la pràctica social, la cultura i la construcció col·lectiva de coneixement.
Sinapsis és un col·lectiu de recerca i producció al voltant de les pràctiques artístiques i culturals col·laboratives contextuals, que des del 2007 posa l’accent en el treball en xarxa des de la negociació/mediació cultural i la pedagogia crítica.
Transductores és una plataforma de mediació, investigació i comissariat col·laboratiu activada el 2009. Ha dissenyat processos de comissariat i mediació a nivell estatal i internacional.